Benvinguda » Història » Segle XIX

Història dels Gegants de Vilafranca » Segle XIX


Monument a Milà i Fontanals
Monument al mestre
Manuel Milà i Fontanals a
la Ramblade Sant Francesc de Vilafranca
Quan al segle XIX veiem que peces com el Drac, o els Gegants surten al carrer en festivitats extraordinàries que no tenen caire religiós hem de pensar que el protagonisme i estructura organitzativa de les confraries s'està afeblint en la perspectiva religiosa, en la mateixa mesura s'esllanguirà i acabarà per desaparèixer com a conseqüència de la dinàmica socio-ecomòmica i la progressiva desaparició de l'estructura gremial. Pere Alegret ens esmenta que el 1860 la confraria de Sant Macari i Sant Josep estava "més pobre que una rata" i, Mossén Coy afirma que el 1909 que la confraria havia acabat per donar els Gegants a l'Ajuntament.

Com hem dit, paral·lelament a aquest afebliment de les confraries al segle XIX apareixerà un augment de protagonisme dels nostres enlairats personatges, juntament amb alguns altres també especialment simbòlics de Vilafranca. Així l'any 1759 es porten a terme a la capital penedesenca diversos actes per celebrar la proclamació de Carles III com a rei d'Espanya i no treuen al carrer cap dels balls de Corpus. També el 1812 Vilafranca celebra la publicació de la nova Constitució i cap personatge de la tradició popular ni ball o comparsa es fa sortir. Els dies 6 i 7 de juliol de 1833 la vila celebra el jurament de la princesa Maria Isabel Lluïsa: "No bien recibió el Ajuntamento la plausible noticia de la jura de Doña María Isabel Luisa por Princesa de Asturias y heredera del Trono a falta de varón que resolvió solemnizar con brillantes festejos tan fausto acontenciemiento; a cuyo fin nombró varias comisiones de su mismo seno para llevar a efecto el plan de obsequio que acababa de trazar. Llamó enseguida a las corporaciones gremiales para que tomasen a su cargo las diferentes cuadrillas entre los regocijos públicos acostumbran a divertir con sus danzas...al sonido de las dulzainas y tamboriles y otros instrumentos salieron los gigantes y bailes a ejectutar sus danzas; distinguiéndose entre estos una hermosa mogiganga vestida de blanco y azul cristina. Comparecireon todos ante las casas consistoriales... dieron las cuadrillas principios sus festejos... Concluídas las danzas en aquel punto, pasaron las comparsas a efectuarlas en casa del Caballero Gobernador y demás Autoridades, repitiéndolas por todo el pueblo, en cuyo alborozo siguieron todo el día...". I el dia següent, diumenge, "a las nueve de la mañana se reunieron en las casas consitoriales el muy ilustre Ayuntamiento, R.R. Prelados, Caballeros Militares, Funcionarios públicos y Prohombres de los gremios, y a las nueve y media, entre general campaneo y estampido de morterete, salió la comitiva hacia la Iglesia Parroquial, prececida de las cuadrillas y armoniosa música... Luego regresó el Ayuntamiento con toda la comitiva de las casa consistoriales, y a presencia de las Autoridades y demás séquito repititeron los bailes sus festejos...". Aquest és el text més antic que tenim on es referenciï l'ús dels balls per una celebració no directament religiosa, en el text es pot observar la relació entre l'Ajuntament i les confraries.

La perspectiva dels romàntics de la tradició és prou coneguda, ells seran els primers que veuran en les tradicions populars els valors d'una expressió cultural que ens arriba de l'antigor. Tot i això cal dir que, en aquest aspecte els Gegants de Vilafranca no tingueren sort, Manuel Milà i Fontanals fou un dels primers, per no dir el primer, que s'interassà per aquesta branca del folklore, i en el seu estudi Orígenes del teatro catalán analitza els balls de Moros i Cristians, Diables, Set Pecats Capitals, Malcasats, Dames i Vells, Gitanes, Bastoners, Castellers, Valencians i Moixiganga, així com el Ball d'en Serrallonga, però no s'ocupà de les nostre peces úniques o aparellades, tota vegada que no eren entremesos.

Els costumistes de dos segles enrere sembla que tampoc no s'interessaven massa pels enlairats personatges vilafranquins, els interessaven més les peces úniques, gairebé excepcionals en tot el nostre àmbit geogràfic, com és el cas del Drac. Així Gaietà Vidal i Valenciano sembla gairabé exclusivament interessat en la descripció d'ambient i esmenta els Gegants molt de passada, al costat dels altres balls i sense oferir-nos-en més referències. Fins i tot Antoni Insenser i Bertran, autor del primer estudi seriós i complet sobre els balls de la Festa Major, gairebé sols esmenta l'existència de parelles de Gegants al Penedès, i manifesta el seu ressentiment per haver perdut aquests personatges la seva música, que era l'aspecte que més interessava al mestre vilafranquí. Així veurem que el primer que se'n ocupa de forma específica és Pere Alegret l'any 1906.

Segons consta en el Llibre de l'Administració del gloriós St. Fèlix Màrtir. Patró de Vilafranca del Panadès, l'any 1831 els administradors s'oferiren aquell any a pagar bona part dels caps i vestits nous que es van fer als Gegants, amb la col.laboració econòmica de l'Ajuntament i la confraria de Sant Macari i Sant Josep. Qui pagà la major part de les despeses sou el senyor Salvador Cases, que aquell any era administrador. Alegret esmenta aquesta renovació treta del mateix llibre, però la situa l'any 1830 i indica, sense citar la font d'informació, que la realització dels nous caps fou confiada al senyor Cinto, escultor de Sitges, i que la reforma constà divuit unses. Segons aquesta mateixa referència els caps dels gegants antics havien d'ésser els que es van trobar a la capella de Sant Josep, a Santa Maria, en restaurar-se l'edificació.

La nota no ens diu si aquests caps nous eren reproducció dels anteriors o creació lliure se l'artista sitgetà. Hem de creure, però, que són els que corresponen a la fotografia més antiga que conservem, sota aquest text, i on, a més de la indumentària aràbiga, el nostre Gegant lluïa bigoti i "perilla", igual que Sant Fèlix, però us en podeu adonar que llevat d'aquest detall, tant la cara d'ella com la d'ell és gairebé la mateixa que encara tenen actualment, indicatiu que ens demostra que les restauracions i canvis posteriors han anat mantenint la mateixa fesomia, i fins i tot la seva carcassa interna podria ésser d'aquell temps. Sigui com vulgui, els nostres Gegants han tingut des de la primera meitat d'ara fa dos segles fins als nostres dies diverses reparacions de tota mena i canvis en el vestuari, com ja indicarem, però no s'han det Gegants totalment nous.

Els Gegants mitjans segle XIX
Fotografia corresponent a la Festa Major del 1870, on s'aprecien
els Gegants, el Drac i un tres de set net dels Xiquets
Vestimenta aràbiga dels Gegants
Fotografia dels Gegants
on es pot observar la vestimenta
aràbiga completa

En el mateix Llibre de l'Administració... trobem referències de la celebració de les primeres entrades de Sant Fèlix, en concret des de l'any 1842, i una dada curiosa: "... el entusiasme del poble aclamant lo Gloriós Patró, las variadas i elegres encara que sencillas músicas dels balls, la continua ajitació, ordenats mohiments de valencians, muxiganga, pastorets los coets de drach i gegants,...". Es pot arribar a pensar que els Gegants haguessin tirat coets? Crec que es tracta d'una errada del redactor, els vestits han impedit sempre als nostres enlairats personatges jugar amb foc, a la vegada que la tradició mai no els ha assignat aquesta tasca.

El text de Pere Alegret, que hem recollit en la secció literària, ens recorda que pel Corpus del 1860 els Gegants estrenaren vestits nous, suposem que també de moros. Cal tenir present que la vigília de Corpus sortien de davant de la Casa de la Vila els Gegants, juntament amb el Drac, les Cotonines i l'Àliga, que també anaven a la processó, en algunes èpoques acompanyats dels Bastoners, i el mateix en la celebració de la capvuitada. Durant el segle passat la sortida de la vigília de Corpus sembla que quedà reduïda als Gegants i l'Àliga, fins que aquesta desaparegué també.

Façana de l'Ajuntament de Vilafranca de finals segle XIX
Imatge de la façana
de l'Ajuntament de Vilafranca
corresponent a l'any 1881
(on apareix l'únic 5 de 8 del segle XIX
dels Xiquets de Valls)
Segons Alagret: "El 1862, vestits amb el típic trajo de pagès assistiren a la capta de S. Fèlix... El 1871, vestits de Pierrots, col.locats sobre uns pedestals, sostenint amb les mans enlairades una gran cinta figurant un arc de triomf, a l'entrada de la Barceloneta, contribuïren a l'esplèndida rebuda que Vilafranca féu a la nombrosa comitiva que vingué a la mateixa a rebre el carnaval de Barcelona... El 1875 foren novament renovats els seus vestits a càrrec de l'Ajuntament, amb robes procedents dels de Barcelona...". També els dies 4, 5 i 6 de març de 1876 van tenir lloc uns "Festejos que el Ayuntamiento Constitucional de esta villa ha acordado celebrar... con motivo de la conclusión de la guerra civil... Día cinco. Al amanecer toque de diana por la banda del citado batallón, y saldrán luego los Gigantes, Dragón, Diablos, etc., acompañados de sus peculiares músicas, en señal de público regocijo...".

Aquestes notes ens indiquen dos trets significatius, per una banda la ben poca influència o pràctica desaparició de la confraria en el govern de les activitats dels nostres personatges, el caire no sacre de les activitats que els fan realitzar algunes vegades ens mostra una confraria molt permissiva, no preocupada pel seriós caires exclusivament religiós que Ferragut i la seva muller havien tingut fins el segle XIX, o potser indica que ja estaven en mans de l'Ajuntament. Però cal considerar també els diversos canvis de vestuari que aquí veiem especificats i que es completen amb aquesta indicació, també d'Alagret: "El 1886 una restauració general, dirigida pel pintor de teatres D. Carles Girbal, restauració que consistí en altra completa renovació dels vestits que han vingut portant fins avui"; són referències que ens porten a suposar aprofitaments i variants constants en el vestuari dels Gegants.

Vestimenta del segle XIX
Els Gegants amb la vestimenta
de finals del segle XIX
Molt possiblement el canvi del 1886 no afectà l'estructura interna ni dels caps ni les mans dels nostres enlairats personatges, i caldria tenir en compte que el bigoti i la "perilla" eren, possiblement, afegits. Com es pot observar en la fotografia adjunta a aquest text, ell va vestit de rei dels jocs de cartes, italià del segle XIV i ella de Maria Estuard. L'observació de les mans és també curios: ell no porta el ceptre o bastó que posteriorment tindrà, ella, té a l'esquerra el mocador que després perdria i que en els derrers anys a tornat a recuperar, a més és l'unica imatge on la veiem amb la mà dreta alçada, cal dir, però que es conserva una altra fotografia, que no recollim, on ella porta en aquesta mà i en la mateixa posició un objecte, que sembla un ventall.

Correspon també a aquesta etapa la indicació d'Alegret: "Les caigudes que han sofert durant el curs de la seva vida no cal dir que no han sigut poques, havent conservat ella fins ara, de no fa gaires anys, una cicatriu a l'ull esquerre, la que li ha fet desapareixer completament, gràcies a un operció quirúrgica, l'entès facultatiu Sr. Clausells, ostentant ara en sa virtut una cara tan fresca i guapa, suficient pot fer tornar gelós al seu ferranyàs marit".