Al llarg de les recerques efectuades entre els documents de l’Arxiu Judicial vilafranquí (l’Arxiu Històric Comarcal de l‘Alt Penedès), ha permès trobar un manuscrit que comença així: “Privilegi Recognoverunt Proceres. El Rey Fernando II [sic] en la vila de Monsó en las corts [que] tingué als 25 de juliol de 1510”. D’entrada el document semblava tenir un cert interès per a Vilafranca: “a humil súplica del Sr. Gaspar Ferran, jurat i síndich de esta vila de Vilafranca del Penedès concedí a dita vila i a son vegariu [sic] aquell privilegi… dit lo Recognoverunt Proceres”. L’autor del manuscrit continua fent una explicació del Recognoverunt Proceres i del seu origen, fins que finalment arriba el tros més interessant del document quan explica els esdeveniments que van passar a Vilafranca al cap d’un any de la proclamació d’aquest privilegi: “lo dit rey Pere II, morí en esta vila de Vilafranca y en la casa [que] té lo convent de Santes Creus en la dita vila als 11 de Novembre de 1286, lo qual fou enterrat al convent de Santes Creus i deixà lo contell (que antigament portava lo gegant) a la sacristia de la present vila i lo dit Rei en Pere venia de la batalla [que] havia tingut ab lo rei Carles de França, lo qual se retirà a Empúries i allí morí de les pestíferas moscas que hisqueren de lo cos de Sant Narcís y empestifferaren a ell i tot lo exèrcit”.

Veiem que diu que el rei Pere el Gran, en morir – i aquí l’autor té una errada en la data ja que assenyala com un any de la mort del rei el 1286, quan aquest morí un any abans, errada, per altra banda, disculpable si tenim en compte que havien passat ja dos- cents anys del fet, i no era això el que l’autor li devia interessar remarcar principalment del text – deixà el seu contell a l’església parroquial de Vilafranca. Al final fa referència a la llegenda que deia que les mosques que van sortir del cos de sant Narcís sembraven la pesta en l’exèrcit francès com a càstig per haver entrat en terra catalana. El contell és una accepció de la paraula coltell o ganivet, i senyala que és el mateix que el que portava antigament el Gegant.

Això ens permet afirmar, sense massa por d’equivocar-nos, que el Gegant ja evolucionava al segle XV, tota vegada que la paraula “antigament” ens permet suposar aquest extrem, malgrat que la notícia sigui datada el 1510. El document només cita el Gegant – ja que el coltell és un atribut exclusivament masculí i per això no és necessària la menció de la Geganta –, però el fet ja esmentat que en les poblacions de les que en tenim referència cronològica anterior sembla que primerament sols hi havia Gegant, ens fa pensar que a Vilafranca passava quelcom semblant a aquestes, i no podem parlar de la parella fins uns anys més tard.

En ordre d’antiguitat, la segona indicació que coneixem és de l’any 1600 i en ella es parla ja de Gegants, detall que permet suposar la presència de la figura femenina. Es tracta d’una relació, aplegada al Llibre Verd de Vilafranca, de consells i advertiments als Jurats de Vilafranca “…per la conservació del bon regiment i govern que sea tingut sempre y sea servat y serva de present en lo corrent any de mil y sis cents…”. En l’apartat corresponent a la cerimònia que fa la vila pel dia de Corpus i la seva octava es llegeix: “…lo clavari fa sonà los músichs y en aqueix temps pasan los gegants, lo drach y diablots tirant cuets per regositjar la festa…”.

Tot i que per Amades la presència dels Gegants en la processó de Corpus no tenia cap simbolisme aquesta tenia un ordre concret, sempre segons l’esmentat document: “…lo ordre que la vila y lo Reverent Comunitat serve en la precedència y confraries, és que en lo principi de dita professó, per ordre del clavari, a sinquanta pases fa anar drach ab los diablots tirant cuets i un músich.”; després va la bandera de la vila, banderes de les confraries; després les creus de les ordes religioses i de les confraries; després els tabernacles i a continuació les ordes religioses: primer, els pares caputxins, en segon lloc, els trinitaris i, finalment, els de Sant Francesc; a continuació va l’àliga, “…los atambors y dos gegants…”.

El 7 de juny de 1601 es féu a Vilafranca, com s’havia fet a Barcelona i altres poblacions, una processó solemne “…per la canonització del beneurat Sant Ramon, fill natural de nostre pàtria…”, l’ordre d’aquesta era molt semblant al de la processó de Corpus de l’any 1600, i s’indica: “En lo sobredit ordre y concert com està dit, dita professó partí de dita iglésia, isqué per lo portal major passant per la plaça del Rey, Vall del Castell, per lo carrer del Senyor Martí Joan Despuny i entrà en la plaça Major a on ballaren i dançaren l’àliga y los dos gigants… y passaren per Cap de Creus, carré de la Cort y davant la casa de la vila dansà l’àliga y gigants…”. De tornada la processó entrà a l’església i arribà a l’altar major, “…lo senyor vicari féu la oració acostumada de la iglésia y en aprés dançaren l’àliga i gigants…”.

La descripció de la processó es troba igualment en els coneguts versos de Salvador Comelles:

La composició ens aclareix dos aspectes, per una banda que eren Gegant i Geganta, però també que ell es deia Ferragut. Podria pensar-se que l’adscripció del nom Ferragut al Gegant vilafranquí fou per un pur caprici literari del creador de la composició, però les consideracions de Josep M. Ainaud de Lasarte i Joan Amades ens han de motivar a pensar que el nom del nostre enlairat personatge de representació masculina té una base històrica. Ainaud escriu: “Altres figures més o menys històriques, però imprecises, trobem documentades ens els inventaris de gegants. Així el reu moro Ferragut – que devia lluitar amb Rotllà a Roncesvalles * – apareix a les festes de canonització de Sant Ramon de Penyafort del 1601, a Vilafranca del Penedès”. Per altra banda Amades ens recorda que “Segons la tradició catalana, Ferragut era un terrible cabdill moro de mida exageradament gegantesca, que vingué capitanejant un fabulós exèrcit musulmà. Topà amb Rotllà, que en comandava un altre de cristià, i ambdós entaularen una batalla molt pintoresca, segons la versió oral, que durà uns dies, fins que Rotllà matà Ferragut. L’enterrà en un paratge pirinenc, que la tradició encara assenyala. Els moros es retiraren en perdre llur cabdill i els cristians restaren amos de la terra. Es molt possible que el nom de Ferragut recordi la tradició del gegant moro i, per tant, es comprèn que el nostre personatge anés vestit a la moda arabesca”.

 

Cal considerar que la personalitat i les gestes militars de Carlemany (742-814) causaren tal impressió que en el segle següent a la seva mort la imaginació popular va enaltir la seva figura a cims llegendaris, i en tota l’Edat Mitjana i principis de la Moderna, continuà essent l’heroi inspirador de romanços, poemes èpics i cançons de gesta. També l’anomenat Cantar de Roncesvalles glossa el daltabaix que sofrí la reraguarda de l’exèrcit de Carlemany en el port de Roncesvalls, a la tornada de la seva expedició per Espanya, per l’atac de l’exèrcit musulmà. Un dels cabdills àrabs s’anomenava Ferragut (Ferracutus, Feragú, Ferraguto, Ferraú, segons les versions), era nebot de Marsili, rei moro de Saragossa, i que havia enviat per aquest a un desafiament amb els dotze “pares” de Carlemany. Ferragut en vencé onze, però, després d’un singular combat que durà diversos dies, caigué davant l’espasa “Durandal” de Rotllà, el més fort de tots ells.

Tot això ens porta a la suposició que en la processó del 1601 el Gegant ja anava vestit de moro, que aquesta vestimenta continuà, possiblement, amb el mateix caire fins el segle XIX, i potser hauríem de creure que des del seu origen el nostre Gegant fou representació d’un cabdill moro. Aquesta darrera suposició no entraria en els àmbits de consideració sobre els orígens i simbologia dels Gegants, que hem sintetitzat a l’inici d’aquest treball, a la vegada que no és molt coherent fer portar el contell del rei Pere el Gran a un personatge moro.

Francesc de P. Bové assegura igualment que els Gegants vilafranquins usaren vestuari alarb fins a mitjans del segle XIX, però alguns detalls són sorprenents: “Molts de nosaltres hem vist encara aquell vestuari (alarb) en els de Vilafranca, portant a més el gegant una grossa porra a la mà dreta, que li queia sobre l’espatlla i un pergamí enrotllat en la mà esquerra, tant el gegant com la geganta”. Amades remarca també aquests extrems, possiblement recollits del treball del mestre Bové. Però el cert és que en cap de les dues fotografies que conservem dels Gegants vilafranquins amb vestimenta mora no es veu en ell la posició de la mà i la porra que indica Bové.