Els gegants pertanyien a la confraria de Sant Macari i Sant Josep, formada pels fusters, picapedrers, mestres de cases, ballesters, forners, escultors, cantiners, pintors, boters, serradors, esclopers, escudellers, rajolers, etc…, fundada el 1388. La primera referència a aquesta possessió és del 5 de desembre de 1664, es tracta d’uns pactes entre els Jurats de Vilafranca i la confraria, que recollí el notari Francesc Morera. Els jurats decideixen que “per quant antigament y de temps immemorial en les professons del dia de Corpus a honor i glòria de Nostre Señor Jesuchrist acostumaven entre altres embelliments y jochs que anaven en dita professó acostumaven a ballar los gegants, ço és: gegant y geganta, los quals vestien los fusters y ara de molt de temps a esta part no’ls ballaven, lo que apar qués en desdoro del adorno y festes que en semblant dia se acostuma a fer a Déu Nostre Senyor; perçó los Magnífichs Jurats inseguint dita conclusió y per lo que la Confraria del Gloriós San Macari y Sant Joseph, fundada en la Iglésia Parroquial de la mateixa vila, se obligarà a vestir tots anys los dits gegants, ço és gegant y geganta, y la dita Universitat los age de fer ballar en dita professó a ses costes…”.

Aquest text ens ofereix diversos punts de reflexió, però el més important és comprovar que els Gegants feia anys que no ballaven, potser sols en guardaven la carcassa i l’obligació de vestir-los vol dir tenir cura del seu vestuari. Cal remarcar també que el costum de fer ballar els Gegants per Corpus és considerat molt antic “immemorial”, indicatiu que remarca l’antigor de la nostra parella.

Sigui com vulguin les relacions entre els Jurats i la confraria eren molt estrictes: la Universitat pagava el fer-los ballar, però no el vestir-los, i en un segon pacte d’aquest mateix contracte s’especifica que del guany que dels obrers de la Universitat donaven als fusters per posar les taules a la plaça o places de la vila, un terç era per a la confraria de Sant Macari i Sant Josep, però aquesta podia deixar de vestir els Gegants si els obrers no pagaven per posar o treure les taules la part corresponent, en el cas de complir-se el compromís el pacte especifica l’obligació de fer-los vestir cada any pel dia de Corpus. També queda pactat que si per negligència no cobren la tercera part perden el dret de vestir i fer ballar els Gegants. La confraria s’obligava a complir aquests pactes amb tots els seus béns mobles.

La complexitat d’aquestes relacions i el cost de vestir i fer ballar els Gegants ens porta a considerar que tant la Universitat i els seus Jurats com la confraria consideraven la nostra parella de personatges de gran dignitat, i es podria pensar que sols sortien per les celebracions de Corpus, element que explicaria la manca de dades sobre Ferragut i sa muller durant el segle XVIII. Creiem que una lectura atenta del text ens ha de portar igualment a considerar que eren membres de la confraria els que feien ballar els Gegants, encara que cobraven de la Universitat per fer-ho.

No tenim constància documental de l’activitat dels Gegants durant el segle XVIII, cal recordar, però, que en aquest segle s’institueix la Festa Major en honor a Sant Fèlix. Joan Amades esmenta una prohibició de concurrència dels entremesos a la processó del Corpus en reial cèdula del 1780, els motius d’aquesta decisió tenen com a base el caire i actuació de les comparses, que en comptes d’exaltar el Santíssim el ridiculitzaven; segons el mateix estudi els Gegants no sortiren algun any, després van tornar a fer acte de presència pels carrers però en horari diferent al de la processó, i acabaren per tornar a incorporar-s’hi. Cal suposar que aquests aspectes són referits directament a Barcelona.

Conèixer l’estructura i funcionament de les celebracions de la Festa Major durant el segle XVIII ens permetria fer deduccions sobre l’inici de la doble presència dels personatges i balls populars a la processó de Corpus i de Sant Fèlix. Voldríem mantenir la hipòtesis no comprovada que l’estructura i organització de les confraries, i el plantejament del seu paper directament religiós, fa difícil creure que els Gegants o altres personatges de les celebracions religioses vilafranquines tinguessin el segle XVIII un protagonisme també laic en celebracions de caire polític.